Fotopoemes

Aquí trobaràs tots els poemes que s’han utilitzat per al concurs dels fotopoemes de l’Associació.

Desembre 2009


Si poguessis sortir, on aniries?

Si poguessis sortir, on aniries?

Almón.

Perquè no hi ha cap altre lloc més que aquest.

¿No veus que no pots respirar fora d’aquí

i que aquí dins t’ofegues?

Més val que no segueixis l’antic consell

i et siguis un estrany.

Eixams de móns al cel.

Cap llumeneret en la fosca.

Òscar Bagur


Novembre 2009

Regal de llum


Les cares són muntanyes de difícil accés,

tenen cimes estrellades i boires fondalades.

Les cares saben del cor de la nit

i del silenci de totes les albades.

Els rius no poden oblidar-se

de tenir set d’arrel xuclada als ulls.

La llengua del vent es posa a les parpelles.

Les cares tenen els ulls de les fulles

com una barca que salpa de les llàgrimes

i llisca galta avall abans s’obri la boca

plena de les paraules de la terra.

Les cares són un regal de llum,

una ala de cançó i un fresseig de fronda.

Les cares tenen ulls i els ulls, miratge

per l’íntima sofrença d’aquest paisatge.

Francesc Florit Nin


Octubre 2009

CASA TEVA

Avui vindré a casa teva.

M’acollirà ta llar encesa

com en un vespre de tardor.

Ca teva:

catàleg de totes les fosques.

Dolçor.

A dins,

pur plaer de ploure,

jo.

Àngel Mifsud.

Setembre 2009

Tardoral

(ELLA)
A Margarita Figueras Pahí
in memoriam

Sol de diumenge
novembre

Sol que s’afina
penetra

Sol de la mare
finestra

Sol que perdura;

ELLA em perdona


Margarita Ballester

Sant Lluís
novembre 2008

Juliol 2009

Aquesta llum difícil, poderosa,

Aquesta llum difícil, poderosa,
que només creix en mi, pedra secreta,
s’estén multiversal en l’hora lenta
com un desmai, un lliri, una alosa.

Braços enlaire ja palpo l’instant,
quina fosca em robaria aquest or
– oh impuls! oh mirada! – de la flor
que sospira en sa galta, lleu, cremant?

Com eren nues, ah! ella i la llum,
i jo com adormit o com un arbre,
no ho sé! sento com irromp el cu-cut
des del brancam amb un cant inefable.

Ella neda tranquil·la, enllà, enllà…
i els déus i els ulls i jo, captius, vibrant!

Edgar Alemany

Juny 2009

SA CLAU

Amagada del tot
en es fons d’un calaix ple d’històries,
entre es munt des records
que voldria esborrar sa memòria,
tinc guardada sa clau,
sa mateixa que obria sa porta
d’on vivíem en pau,
fins abans que ens anés a la torta.

Es rellotge des temps
res em conta, no diu per on pares;
amb qui vius, què és que sents,
si sa vida et va bé, com t’empara;
si també tens present
es moments de vivències passades.
No he trobat cap remei
per sa pena que duc ofegada.

Voldria que sa clau tornés a obrir
es portal de s’alegria
i no la féssim malbé
entre enganys i gelosies.
Ajuntant, altra vegada,
de bell nou ses nostres vides,
despertarien de cop
ses esperances dormides.

Tòfol Mus

Maig 2009

QUAN ERA

Quan era petit tot el que veia per terra em feia somiar,
potser perquè hi vivia molt a prop.
Ara que m’he fet gran m’agrada mirar per damunt de les teulades.

Jordi Odrí


Abril 2009

ALTA NOBLESA

Per què, poetes, canteu la rosa?
Feu-la florir en vostre poema!

VICENTE HUIDOBRO

Una perfecta imatge de pètals closos
destil·la aromes verges en els jardins,
la natural bellesa es torna hipnòtica
que atreu esponerosa els ulls del cel.

Il·lumina l’aurora amb mil colors
i així desplega gràcies tan infinites
que configura màgica els seus encants,
com una dea mítica de temps remot.

La tija és una trampa pels dits tendrívols
que forja les espines des de l’arrel,
talment una guerrera medieval
que guarda el seu castell d’alta volada.

La rosa encén l’orgasme de la mirada,
mentre aquesta flor dansa el vals dels vents!

Anna-maria Ticoulat i Coll

Març 2009

Sobre la Patètica de Beethoven

Damunt les rajoles blaves dues basses com de mercuri avisen que ha quedat oberta la finestra de l’habitació. Tanca les dues fulles de la finestra, ha reprès altre cop la pluja. Un cel color de plom reflexa en els vidres i anuncia l’inici de la nova tardor. L’ombra incipient i lleu de les branques del til·ler com dits ossuts de vella assenyalant el cel – no pantocràtors, bruixes – s’ha adormit també damunt els vidres. El soroll de la pluja com una insistència sempre present eixorda les orelles. La jove es treu la roba xopa i omple d’aigua calenta una buola grossa de llauna. La cambra és glaçada i l’alè d’ella és l’únic baf calent que recorda que hi ha a dins un deix de vida. Del fred se li han eriçat els pels dels braços i el clatell i els mugrons, tensos, li estrenyen els pits. El cor batega accelerat com un cor d’au espantada, la cremor penetrant del fred als dits fa que quasi bé no noti el canvi en posar la mà en l’aigua bullenta: primer els peus, les cuixes i una esquinçada a l’úter com un mos de serp intentant endinsar el seu caparrot. El ventre ja s’ha acostumat a la cremor però encara el sacseja un darrer tremolar nerviós del melic. En ésser ella a dins vessa l’aigua per les vores de llauna, una altra bassa de mercuri. Es fa espai amb les cames, agafa alè i enfonsa el cap uns segons, obre els ulls sota l’aigua i al fons de la buola neix un univers d’algues i punts de llum. Treu el cap i els cabells pengen xops com els llençols pengen dels estenedors, la vena del front li fa zub-zub. Es recull els cabells endarrere i esguarda la cambra grisa i trista de sòlida arquitectura soviètica; fileres interminables de pisos iguals de cambres iguales i monocromàtiques. Quanta buidor ha d’omplir el seu únic cos. Agafa la pinta i dibuixa en els cabells solcs de terra calenta, l’aigua s’escorre com un riu avall, sempre avall per l’esquena, els pits i el ventre fins arribar a les profunditats de Neptú; en un lloc qualsevol brollarà una font regalimant per la panxa de Gea embarassada. Cau un botó més de l’abric.

fragment

Pau Marquès Oleo

Febrer 2009

POLS

A contrallum la incansable
cançó de les volves de pols
seguint les corrents d’aire de l’alè.
Hipnosi microscòpica.
Cortines de pluja muda.

gener de 2009
Sara Guastevi

Gener 2009

MINIPOEMES

I
La nit ha caigut
com una vinjolita
al terrat de casa.

I no es mou.
I no respira.

La vinjolita no vola.
La nit es morta.

II
Com l’aire calent
d’un globus aerostàtic
una mena de sentiment
de responsabilitat domèstica
em mou a plantar julivert
i estendre els mitjons per parells.

Qui m’ho anava a dir.

A la meva edat.

III
Si pintés la vida
tota de color de rosa…
combinaria fatal amb els meus ulls.

Així que la deix,
que corri nua,
i que la vesteixi qui m’atrapi.

Al seu gust.

IV
Menteixen
Les rajoles d’enterra
Que amaguen la tristesa
Entre les escletxes
Mentre el verd, el groc i el vermell
Em distreuen mesclant-se
En una geometria irreverent.
I fins i tot queda bé!

Si no fossin tan fredes,
Pensava descalça,
S’assemblarien a tu.

Clara Elorduy



Desembre 2008


Màtria

Des del fons de la nit
menorquina del temps
escrivim encantats
d’aquest do de ser illencs
i arrelam en el mar
emotiu dels records
quan el món era un bell
poble de pescadors
amb gavines volant
i palmeres al vent
feliç que extasiat
deia alegre: Menorca.

Amb els ulls entendrits
de celatge i platjals,
revivim eixerits
els pinars solejats
de cigales ardents
i besam plens d’orgull,
amb el seny emblancat,
les set lletres d’un nom
que ens uneix i agraïts
estimam tots fills seus,
mare, màtria: Menorca.

Ponç Pons

Novembre 2008

LA MAR COLOR DE VI

Avui capvespre té
la mar color de vi
com un cor esvalotat
que empeny la jove sang
amb força generosa.
La sal s’ha fet rogent,
li ha pres el blanc de blancs
la lluna plena pàl·lida.

La teua amor, cristall,
conté aquest vi infinit
dels anys que et fan qui ets.
Me’l beuré a poc a poc,
sense trencar la copa.

Un cel crepuscular
amb foc de passions
s’encén, desconegudes;
la gran foganya crema
projectes personals
mentre gira la Terra.

Però els savis ho han dit:
s’eclipsarà la lluna
a les 20’22
fins ben prop de la una.
Els astres lluiran
més que mai en la nit,
estrella tu més alta.

Així és el temps nostrat:
una estona com déus
– un caprici, un instant,
que sostreim als dimonis.

Bevem! El vi novell
s’ha fet dins velles botes:
ell ens farà reviure
mots, records destil·lats,
imatges cristal·lines,
dolces com mel de lluna
i com la mar amargues.

Embriaguesa, vine!

Pere Xerxa

Octubre 2008

PARAIGÜES

Hivern, cap cot,

de compres cap a la plaça,

em dubten els peus

humits,

cansats de caminar

sobre l’aigua.

Com bolets urbans

els paraigües creixen

a l’ombra de les cases.

Ningú no saluda.

No es coneixen les cares:

tan sols viuen

a les basses.

Sergi Cleofe

Setembre 2008

Poema I

Quan la neu tingui amagades

mil roses blanques

i la memòria es gronxi

entre els somnis i el desig,

et vindré a cercar.

Poema II

La blanca perversió dels neons

afronta la crua misèria dels descastats.

Els barris expulsats de la ciutat

queden exclosos de la dolçor de la nit

i romanen a l’agror de la llum de matinada.


Blanca Ripoll

Juliol 2008

CADÀVERS


Cadàvers de pins que ningú ha tallat
en el bosc
sinó el vent amb un crit
la sageta del llamp
l’infortuni d’un cop
o la propia vellesa

Ja no esguarden cap cel
ara els arbres caiguts sense fulles ni sol
Ara jeuen tombats en l’ombrívol repòs
que els desfà lentament

Poc a poc, pacientment van perdent
aquests troncs el seu cos
devorats per corcons
per la flegma del temps, la humitat
que els podreix i els enterra

Fins l’últim bocí que sigui aliment
Fins l’adob fecund que torna a la terra
la mort no és en va perquè en viuen les flors
i els plançons, cercant llum
van omplint de vida el bosc
I aquest poema

TOMEU TRUYOL

Juny 2008

LA MIRADA

Cau una pluja persistent
sobre la pols dels dies.

Ho saps i estrenys, gelós, el liquen
de les hores, com si poguessis
encara retenir la lluïssor
dels seus ulls clars, aquell perfum
del color de la móra
apressada entre els llavis.

Perceps el vol esquiu, la traïdoria
de l’ocell negre de l’oblit
en el cel del capvespre.

I quan omples la copa
amb el vi de la set,
contemples la ressaca de les fulles
caigudes lentament
del brancatge caduc de la memòria,
com cau la pluja persistent
sobre la pols dels dies.

Pere Gomila

Maig 2008

LA CALAVERA DE LA SUOR

I

Tota la llet dins
una boca plena. Pits
vessant mel terrible.

II

Mugró: castell sobre
un deliri de carn viva.
Olivera negra.

III

Pes a pes el goig
es concentra en la matèria
suada dels ossos.

IV

Vol fecundacions,
la carn que s’estima sempre.
A poc a poc. Sucs.

V

Genolls i cuixes,
explosió de tremolors,
excitacions d’aigua.

VI

Mor la calavera
dins la suor del cony últim.
Final és no-res.

Jaume C. Pons Alorda

Abril 2008

4 HAIKÚS

I

El gregal bufa

espolsant tamarells.

Sal als cocons.

II

La llum s’escola

i el port respira calma.

El dia és mort.

III

Escolt baldritges

quan retornen al niu:

plor aixeregat.

IV

Un sibil·lí

esquinça la nit fosca.

L’illot no dorm.

Ignasi Canyardet

Març 2008

(es Mirador I)


La tramuntana de juliol
havia fet fora els intrusos
El bar s’omplia de cadires buides
mentre bevies un got vi negre
T’escoltava entre fum i,
a estones, no sabia què dir-te
Duies Itàlia als ulls

Biel Pons